Derry lliure

He decidit penjar aquí alguns articles sobre patrimoni, que resumeixen la meva filosofia al respecte. Són antics, és cert, però el tema i les idees per a mí segueixen essent igualment actuals.

——————————————————————

El patrimonio cultural: nuestra identidad a debate (1)
El Observador de Sabadell, març de 1993

El Vallès, por su situación estratégica, es una zona muy rica en patrimonio histórico. Su red hidrográfica, su potencial natural, sus recursos… han sido, entre otros motivos, los que han llevado al hombre a lo largo de toda su historia a asentarse en nuestra comarca. El hombre contruye casas y templos y entierra a sus muertos, por ello no es extraño, si imaginamos los milenios de vida y cultura humana, que hoy en día tengamos un importante legado histórico al alcance de nuestra mano.

Pero a esta capacidad humana de construir se le une la de destruir. Así, muchas veces las ciudades se superponen o se aprovechan restos antiguos para levantar nuevas edificaciones. Esto lo ha hecho el hombre desde que es hombre. Y ya que hablamos de “humanidad”, cabe decir también que el ser humano rinde culto a su pasado, a las raices que explican su presente. Sea a los antepasados, los dioses o los monumentos (palabra latina que significa “recuerdo”).

La particular evolución de nuestra sociedad occidental ha llevado a crear disciplinas específicas dedicadas al estudio del pasado y de la cultura humana: arqueología, historia, historia del arte, antropología… que se incluyen en el ámbito de lo que solemos llamar “humanidades”. Son ciencias jóvenes que no acaban de cuajar en nuestro país, menos aún cuando los valores que priman son los de rentabilidad económica y de consumo.

Como he dicho antes, el Vallès dispone de un gran potencial. Desde los restos paleolíticos hallados en los terrenos de la Universitat Autónoma de Barcelona hasta el patrimonio industrial de las fábricas de Sabadell y Terrassa, pasando por el monasterio de Sant Cugat y el poblado ibero de Ca n’Olivé en Cerdanyola, podemos leer, bajo la forma de testimonios materiales, la evolución de nuestra comarca que explica nuestro presente. Pero este patrimonio es desconocido por la inmensa mayoría de los ciudadanos, a pesar de los loables intentos de algunos entes e instituciones. Los núcleos más alejados del área metropolitana conservan mejor su identidad, pero a medida que nos acercamos a la metrópolis la vemos diluirse en poblaciones donde la gente simplemente convive compartiendo un espacio: las ciudades dormitorio. El Vallès sur es quizá la parte que más ha sufrido y sufre la destrucción de su patrimonio y de su identidad, y a pesar de todos los años que llevamos de ayuntamientos democráticos aún no se ha solventado un problema tan grave. La llegada de gentes de otras culturas debería haber provocado, necesariamente, una reacción que favoreciese una identidad común y facilitara la convivencia. Sólo así pueden evitarse los enfrentamientos entre comunidades que, viviendo en un mismo núcleo desde hace décadas, aún persisten. Razón de más si, tal como se predice, nos espera vivir un nuevo alud de personas procedentes de otros ámbitos culturales.

En este sentido, jamás se ha diseñado una política de patrimonio. Ni tan sólo se ha planteado seriamente su utilidad. Día a día vemos como los intereses económicos sin escrúpulos se abaten sobre nuestras señas de identidad y las viviendas unifamiliares substituyen a los elementos más característicos de nuestro paisaje: masías y campos. Así, inconscientemente se nos despoja de aquello con lo que nos identificamos y que definen nuestra cultura. Seamos realistas: quizá la mayor parte de las casas antiguas de nuestras poblaciones no tengan un alto valor artístico, pero es indiscutible que forman parte de nuestra historia, de nuestra identidad. Y hay que sospesar la posibilidad que dentro de una década los jóvenes no tengan la más remota idea de que Sabadell fué un importante centro de la industria textil ni de que Cerdanyola, hasta hace poco, era un núcleo básicamente dedicado al cultivo de la vid. En pocas palabras: nos jugamos el futuro.

Y no se trata aquí de apelar a un desmesurado conservacionismo sin sentido, sinó al hecho de pensar que somos seres humanos y no sólamente máquinas de hacer dinero, que nos gusta vivir bien pero que también hay que sospesar a costa de qué. En definitiva, si nos planteamos racionalizar nuestra forma de vida y queremos proyectar nuestro futuro, hemos de pasar, necesariamente, por el respeto y la difusión del patrimonio cultural que nos identifica.

Los presupuestos hablan poco por sí solos. Evidentemente, a nivel político es más rentable invertir en exposiciones que en sentar unas bases de cara al futuro, pero una vez pasados los “fuegos artificiales” ¿Qué nos queda? Así sólo perpetuamos una política de limosna que favorece el concepto de que la cultura es sólo gasto. Por ello, antes que nada, hay que cambiar el discurso. El patrimonio puede generar ingresos aunque no sea economicamente rentable, y aunque la principal rentabilidad sea de tipo social una buena gestión hará que deje de ser un pozo sin fondo. En este sentido, los ciudadanos tenemos mucho que decir y que exigir.

Si no se aprovecha este potencial del que he hablado, si no se favorece ahora la investigación y se crean los canales que faciliten y hagan posible su divulgación entre el gran público, quizá tengamos que dar a la razón al arqueólogo francés André Leroi-Gourhan cuando, ya en 1974, escribía: “Hay que preguntarse si no ha llegado la hora de tomar conciencia del hecho que quizá dentro de una generación las ciencias humanas más gratuitas sean consideradas como las que habría sido más útil desarrollar. Entonces pesará sobre nosotros la resposabilidad de haber comprendido demasiado tarde que se había de estudiar el hombre antes que nada como ser humano y no prioritariamente como un possible cliente”

(1) Aquest article va ser publicat amb el títol Un debate sobre nuestra identidad

——————————————————————

Patrimoni i societat, avui
L’Avenç, agost de 1993

Fa uns dies, Ferran Torrent ens recordava en la premsa barcelonina una coneguda frase de Josep Pla: “On dius bon dia i et contesten bon dia, és el teu país”. És innegable que les persones, des que naixem, assolim un procés d’identificació amb un paisatge i que, com a resultat de l’esdevenir històric, formem part d’una comunitat amb la qual compartim una forma d’entendre’l; això és el que la frase de Pla resumeix amb un “bon dia”.

Per la meva experiència, jo, que visc i treballo en una ciutat de l’entorn de Barcelona i en un barri de la qual és impossible de sentir aquest “bon dia”, he pogut observar, a través de la meva activitat vital i professional, com no s’ha transmès a les noves generacions el sentit de pertinença a un paisatge (diguem-li identitat). De la mateixa manera, veig com els seus elements característics -masies i camps, bàsicament- van desapareixent en silenci i en favor d’una “modernitat” basada en cases unifamiliars i edificis d’obra vista on hi van a viure persones de la capital i que tenen un concepte absolutament diferent del que ha de ser un paisatge. En definitiva, observo, diàriament, la lenta mort d’un paisatge i de la cosmovisió que li és pròpia mentre es fomenta es desarrelament progressiu de la gent que el comparteix. Si nosaltres, els components d’una comunitat, vivim en una ciutat en la qual simplement compartim un espai, vol dir que el concepte de ciutat dormitori mai no ha passat de moda, és més, aquesta idea es veu potenciada en favor del creixement desmesurat i inexorable d’una gran metròpoli: Barcelona. Si no garantim la nostra identitat, em pregunto què podrem aportar, en un futur proper, a aquesta metròpoli que, de forma inevitable, ens absorbirà. Impostos?

Puc acceptar la idea que les ciutats han de créixer, però pretendre que el progrés ignori els elements definidors d’una comunitat és condemnar aquesta al desarrelament. Aquest aspecte pren encara més rellevància quan es parla de la futura societat multiètnica i pluricultural que alguns sectors propugnen. Com s’evitarà la xenofòbia i els brots racistes si la pròpia comunitat receptora no està cohesionada?

La meva ciutat, és clar, no és sinó un exemple de tot això. Gairebé quinze anys després de la recuperació de la Generalitat i dels ajuntaments democràtics, les polítiques desenvolupades no han tingut en compte una realitat tan simple heretada directament del sistema anterior. La meva ciutat tenia 6.000 habitants l’any 1940 i el 1990 ja en tenia 56.000, però això sembla no haver tingut la més mínima importància a l’hora de planificar el desenvolupament del municipi. En aquest sentit, hauria estat primordial que els ens locals i supra-municipals haguessin dissenyat una política de patrimoni no en nom d’un localisme carrincló ni d’un nacionalisme passat de voltes, sinó amb la clara voluntat d’afavorir la cohessió dels seus habitants i de millorar el seu nivell de vida.

La meva ciutat, com d’altres, ha estat i és víctima d’una història propera que no s’ha volgut superar. El patrimoni -la memòria col.lectiva-, entès com aquest conjunt d’elements que ens identifiquen com a part d’una comunitat (monuments, paisatge…), està essent esborrat paulatinament. La cultura-espectacle ha garantit vots, però el meu “bon dia” no rep ja sinó un esgarrifós silenci com a resposta, símptoma evident de l’amnèsia històrica. Una comunitat que ignora el diàleg passat-present no pot sentar les bases d’un futur harmònic i solidari, però, paradoxalment, la meva ciutat perviu.

——————————————————————

Patrimoni i responsabilitat social. Una perspectiva microterritorial
Comunicació presentada a les jornades Museu i Societat , Tàrrega, octubre de 1994

Alguns elements per a la reflexió

La paraula patrimoni conté un sentit implícit que, de tant implícit, sovint ens passa per alt: l’herència, entesa en un sentit col.lectiu. Tot i que això és més clar en el cas de l’anglès (heritage), aquesta vinculació és igualment palesa en el català (1), encara que, en general, es faci servir en referència als béns que cadascú poseeix. En tot cas, no és casual aquesta identitat dels mots per significar coses aparentment tan diferents, encara que per aclarir-ne el sentit tendim a usar diversos “cognoms” afegits: cultural, natural, històric, artístic…

Pel que fa al terme museu, tots en coneixem l’origen etimològic (2) i el sentit que hi donem avui, a partir de la definició que l’ICOM fa en els seus estatuts (3). Vist això, el primer que voldria ressaltar és la responsabilitat de tipus social que assumeix tota institució museística com a curadora de la memòria col.lectiva, terme que podria passar per folklòric però que, com veurem, resulta un element fonamental a l’hora d’expressar el sentit i la funció dels museus.

Si les persones, des que naixem, patim un procès d’identificació amb un paisatge (entès en un sentit ampli), resulta evident que aquest serà un dels pilars fonamentals en la relació home-medi i, fins i tot, en la relació entre l’individu i la col.lectivitat en la qual es troba immers. Aquest procès d’identificació, al qual vulgarment anomenem “arrels”, expressa aquella “herència” a què em referia abans en el sentit més profund del terme. És a dir -des d’un punt de vista cultural-, tots som fruit d’un moment històric, d’una cultura a la qual pertanyem i d’una relació amb el medi que ve condicionada per aquests factors (i viceversa). Negar el dret a l’arrelament, a la identificació amb un patrimoni (repeteixo, en un sentit molt extens), representa condemnar els membres d’una comunitat a la indiferència mútua i a la intolerància, a més a més de la progressiva desaparició del paisatge que els és propi.

Per això, és per a mi en aquest punt on el museu, com a institució que preserva i transmet el patrimoni, pren un sentit social que el fa imprescindible. Més encara en un moment en que el creixement desmesurat del món urbà i industrial ha generat l’allunyament progressiu de l’estret contacte que l’home i la terra han mantingut durant milennis. Conseqüència d’això serien les anècdotes amb que solem trobar-nos d’infants que creuen que les patates surten d’una bossa de plàstic i la llet d’un tretra-brick, i que són potencialment més perilloses del que a primera vista podem imaginar. D’aquí a pensar que en un futur caldrà fer parcs temàtics sobre la vida pagesa tradicional hi ha un pas, i és que, sense adonar-nos-en, estem assistint a la lenta però inexorable mort d’un model social i de relació amb el medi (si voleu, allò que Toffler4 anomenà “la primera onada”) i, alhora, a l’acceleració en l’entrada d’un altre marcat per les noves tecnologies i les noves relacions internacionals (tercera onada de Toffler).

Fins fa ben poc, la nostra societat posseïa determinats mecanismes de transmissió d’aquesta memòria col.lectiva, que han ajudat a mantenir una connexió estreta entre el passat i el present i que, alhora, han garantit un progressiu avenç tècnic equilibrat. Però ara necessitem un procés de readaptació al medi que ens exigeixen unes noves circumstàncies, si és que volem assegurar la superivència de l’ésser humà, i és evident que ni la TV ni la resta dels mitjans de comunicació de masses han assumit aquest paper.

Vist això, no hi ha dubte de la importància que representa, especialment en el moment actual, la salvaguarda del patrimoni i la transmissió dels coneixements que comporta. En definitiva, el procés resulta més urgent quan la velocitat de les transformacions que avui vivim supera, molts cops, la nostra capacitat humana d’adaptar-nos-hi. Lavors, preservar la memòria col.lectiva, que és un punt de referència imprescindible per als membres d’una col.lectivitat, hauria de ser prioritari en tots els sentits.

La paradoxa

La paradoxa de tot això és que, en la línia més llunyana que avui per avui podem entreveure en l’horitzó sòcio-polític, al patrimoni no sembla esperar-li un gran futur. Si més no a curt termini. I ja que estem donant una visió globalitzadora de la situació, de la qual mai no podem deslligar-nos-en si volem fer-ne una anàlisi rigorosa, personalment no m’extranyen els índexs d’audiència de l’anomenada “tele-basura”, ni els incendis forestals provocats per interessos econòmics, ni l’apatia social, ni els brots racistes que viu Europa actualment. I és que només una filosofia humanista que primi aquesta relació harmònica entre l’home i el medi, que afavoreixi l’arrelament com una eina de cohessió social i la reflexió constant sobre el que passa al nostre entorn ens pot dur a la tolerància, a la solidaritat, al respecte pel patrimoni cultural i natural i a la progressiva superació del maniqueisme “països rics-països pobres”. Tan important és per a mi el paper del museu avui.

Aquest postulat podria titllar-se d’idealista, però, si se’m permet, voldria recordar un treball de José María Lorenzo on, citant a Cioran, diu que la utopia és el principi de la renovació de les institucions i dels pobles5, perquè si prescindim d’aquesta filosofia i d’aquest compromís, què ens queda als museus? Ensenyar peces velles a quatre erudits? Si defugim de la nostra responsabilitat social més profunda, quin paper pretenem tenir en el món?

Evidentment, aquest camí no es fàcil i hi trobarem tota mena d’entrebancs, perquè representa marcar un ritme diferent del que marca la dinàmica social d’avui, però també penso que qui no hi estigui d’acord o no vulgui acceptar el compromís que reflexioni i pensi que el món ofereix sortides més lucratives i prestigiades que la museologia. A més, aquests entrebancs no seran gaire diferents dels que estan trobant d’altres companys que treballen en àmbits tan diversos com l’ecologia o la cooperació internacional.

Museus i responsabilitat social

Tot això que he dit fins ara té, naturalment, molt a veure amb la tasca que es fa en tota mena de museus, però és especialment destacable el paper que tenen i que poden tenir els museus locals i comarcals. Aquests museus petits són, com sel’s ha anomenat, museus de mesura humana 6, és a dir, actuen sobre un territori no massa extens i mantenen un contacte més directe entre els ciutadans i el seu patrimoni. En aquest cas, la responsabilitat queda millor definida, ja que el destinatari és més concret que no pas en d’altres museus que poden tenir un públic més divers.

Evidentment, hi ha tanta varietat de museus com d’àmbits de la vida humana i de la relació home-medi a què he fet esment abans, però tenen un denominador comú que podria ser l’especifitat del públic. I això no vol dir que l’interès d’aquests centres gestors del patrimoni es limiti a l’àmbit local, però sí que aquest àmbit és el seu receptor més directe.

Si he de fer esment a la meva trajectòria personal, diré que l’àmbit tan específic en què em moc se’m fa evident quan aprofundeixo en el coneixement d’altres zones: el públic és diferent, com és diferent el patrimoni, el paisatge i la micro-història de la zona d’influència del museu. Al cinturó industrial de Barcelona tenim una problemàtica específica, com és el desarrelament d’una gran majoria de la població. Moltes ciutats i pobles han crescut desmesuradament i, molts cops, no s’ha tingut en compte el perill que pot arribar a suposar una gran massa desarrelada. La manca d’identitat s’ha vist incrementada per la proximitat de la capital i, fins i tot, de la mateixa idea d’àrea metropolitana que ha anat en detriment de la identitat local. El desconeixement del lloc on es viu -la idea encara vigent de ciutat-dormitori- ha actuat i actua contra la cohessió social i, així, encara trobem ben vius problemes com la dicotomia d’“els d’aquí” versus “els nouvinguts”. Després de quinze anys d’ajuntaments democràtics, aquest hauria de ser un element important per a la reflexió d’aquells qui marquen les polítiques culturals.

Així, el museu com element cohessionador és, o hauria de ser, un element fonamental a tenir en compte. Un no pot identificar-se mai amb allò que desconeix i, per tant, tota mesura que es prengui per afavorir el coneixement del propi entorn anirà sempre en benefici d’una millora de la qualitat de vida.

No vull dir que la situació dels museus petits o d’abast territorial petit sigui òptima. Tots coneixem prou bé els problemes de finançament, la manca de coordinació entre tècnics i polítics que es dóna sovint, les dificultats per renovar museus obsolets, etc. Però no és menys cert que estem posant les primeres pedres del que ha de ser la museologia del demà i que, malgrat que el preu sigui alt, hi ha una voluntat emergent en les noves generacions de professionals per posar al dia un endarreriment de dècades. També és igualment clar que sense una voluntat política explícita els avenços seran més durs.

El fet és que la llei del patrimoni cultural català7 especifica determinades competències dels ens locals, però tampoc en fa llei, vull dir, que no obliga a res concret ni tampoc els dota econòmicament per desenvolupar aquestes tasques. Llavors tot en queda una mica pengim-penjam, depenent de la bona voluntat i/o de la sensibilitat dels responsables polítics i tècnics locals, la qual cosa és, al meu entendre, poc seriosa.

De tot això s’esdevé la gran importància de transmetre la idea de responsabilitat col.lectiva, ja que els professionals no podem pretendre l’exclusivitat del patrimoni, simplement perquè sense suport social aviat no hi haurà res que gestionar. M’estic referint al paper crucial que poden dur a terme les associacions en temes com la protecció del patrimoni i en la pressió que poden exercir sobre l’administració pública. Si no hi pot haver mercat sense comprador, tampoc podem pretendre que la política faci allò que ningú no li demana. Per tant, i atesa la proximitat ciutadà-patrimoni, co-resposabilitzar la societat civil pot ser una de les accions que es poden desenvolupar més fàcilment en l’àmbit local i, alhora, de les més importants. Seguint el treball de José María Lorenzo que esmentat abans, això significaria creure fermament que la formació històrica pertany a tothom i que aquesta, cada cop més, ha de participar de la consciència ciutadana8.

Acostar el patrimoni al ciutadà és, potser, una de les tasques crucials que desenvolupen avui els museus i, malgrat que el resultat sigui lent, ben segur que els adults del demà tindran, afortunadament, una visió ben diferent a la de molts dels adults d’avui. En aquest sentit, puc expressar el meu (condicional) optimisme en un futur amb més sensibilització, perquè entenc que és l’única manera de garantir un suport social amb què podrem fer un nou pas endevant. Val a dir, no obstant, que aquesta actitut “positiva” no ha de justificar la política actual, sinó estimular una reacció que tendeixi a preservar -d’una manera ordenada i amb previsió de futur- el patrimoni que ens ha estat llegat i del qual tots en som responsables.

Igual que la societat, els museus es transformen i, presumiblement, en el futur hi haurà d’altres conjuntures que seguiran fent dels museus eines útils a la societat a la qual pertayen.

Notes

(1) Entre d’altres sentits, trobem “Béns que una persona hereta dels seus ascedents”, segons P. FABRA: Diccionari general de la llengua catalana , 12a edició, març de 1980, Edhasa, Barcelona, pàg. 1286.
(2) Del llatí museum, que prové, alhora del grec mouseion , “casa de les Muses”.
(3) “El museu és una institució permanent, sense finalitat lucrativa, al servei de la societat i del seu desenvolupament, oberta al públic i que realitza recerques relatives als testimonis materials de l’home i del seu entorn, els adquireix, els conserva, els comunica i, sobretot, els exposa per a l’estudi, l’educació i la delectació” . Estatuts de l’ICOM, article 3.

——————————————————————

Mantenir la història viva
El 9Nou, juliol de 1997

L’àrea metropolitana de Barcelona, fins fa poc més de trenta anys, estava formada bàsicament per poblets que van créixer de forma desmesurada sobretot durant les dues darreres dècades del franquisme. Aquest creixement, per causes diferents a les dels anys 60 i 70, segueix donant-se actualment, encara que no d’una forma tan salvatge. Sempre he pensat que és molt important servar la memòria dels llocs, no per cap qüestió sentimental, sinó perquè totes les poblacions tenen una història i unes característiques pròpies. És evident que les ciutats que han protegit el seu casc antic han trobat en ell un element dinámic que les singularitza i les identifica.

En general, els ajuntaments democràtics, i no tots, s’han limitat a sel.leccionar una colla d’edificis singulars per inclourel’s en plans especials de protecció, però poc més. En algun cas s’ha creat un museu o s’ha renovat un altre de ja existent. Sens dubte, això és un pas endavant, però condemna a mort les trames urbanes tradicionals i un altre patrimoni immoble que, tot i no ser singular com per estar en un catàleg, sí té un valor com a conjunt. És evident que les ciutats són dinàmiques i és lògic que es transformin, però considero fonamental que els pobles -ara ciutats- metropolitans es plantegin seriosament la idea de delimitar i protegir els seus cascs antics (o com a mínim part d’ells) i intentin integrar-los com un lloc d’interès. Això és una forma important de fer ciutat i promoure la identitat local, i són les poblacions metropolitanes les que haurien d’estar més conscienciades en aquest tema. És molt important plantejar-se polítiques municipals de patrimoni d’una forma integral, que s’expliqui als joves i escolars com és la ciutat i com ha crescut, i que aquesta té uns valors propis. Els museus sempre poden ser una eina útil, però a vegades sembla com si, inconscientment, s’hagués volgut limitar el patrimoni a l’àmbit del museu, com una illa enmig d’una ciutat incomprensible. En aquest sentit, l’urbanisme i el patrimoni juguen un paper fonamental a l’hora de plantejar polítiques de cohessió social, cultura i identitat i, francament, resulta evident que la majoria de les poblacions metropolitanes necessiten d’una gran dosi d’autoestima.

Mantenir els valors de l’urbanisme tradicional d’aquests pobles, resguardant la part antiga de la nova explosió urbanística que vivim avui, és una aposta de futur clara que preservarà la identitat singular de cadascun enmig d’una metròpoli que amenaça amb engolir-los sense pietat. La ciutat mateixa és un museu viu que, sovint, els ciutadans ignorem i, per desconeixement, menystenim. Tractar l’entorn dels edificis protegits i no mantenir-los enxubats entre masses de ciment, elaborar plans especials de protecció del casc antic amb la seva trama urbana, respectar l’origen dels barris, ajuts per al manteniment de les façanes, campanyes de sensibilització, itineraris per conèixer la ciutat, integració dels rius, reducció de l’IBI en determinats casos, ajuts per les obres de millora tot respectant l’edifici, dinamitzar les parts antigues (afavorint el comerç tradicional, ubicant-hi equipaments) i convertir-les en zones peatonals… solen ser mesures amb bons resultats a mitjà termini.

De la mateixa manera que als museus, la societat actual sembla haver arraconat als professionals del patrimoni (historiadors, arqueòlegs, antropòlegs, historiadors de l’art…) a l’àmbit estrictament erudit. Així, en aspectes com l’elaboració de plans especials de protecció, s’ha tendit a atorgar-ne l’exclusivitat als arquitectes (sens dubte, imprescindibles), fet que, afortunadament, sembla que està canviant. Com agents socials compromesos amb realitat, els professionals del patrimoni reclamem el nostre paper a l’hora de definir el futur del país. Volem sortir de l’àmbit estrictament acadèmic i participar, amb el nostre bagatge, en el disseny de les ciutats.

——————————————————————

Obvietats que no ho són tant
Reflexions a l’entorn de les idees de patrimoni cultural i mercat
Comunicació presentada a les Segones Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat ; Molins de Rei, 19-20 d’octubre de 2000

No és cap novetat si apuntem que el patrimoni és una qüestió de valors. L’estudiem i fem polítiques de conservació i de difusió perquè pensem (n’estem conveçuts) que aporta alguna cosa a la comunitat. La mateixa paraula “patrimoni” duu implícita la idea d’alguna cosa que és posseeix per herència, no és una possessió que comprem, sinó que ens ve donada pels nostres avantpassats. Aquest fet, per si mateix, ja ens parla de valors.

Evidentment, no totes les persones tenim la mateixa escala de valors, ni el patrimoni cultural representa el mateix per a tothom. Aquesta obvietat es manifesta sobretot, en l’abisme que separa l’interès dels professionals del de la resta de la societat. Decidir quin patrimoni mereix ser conservat és una de les responsabilitats dels professionals, però segurament els criteris aplicats moltes vegades no seran vàlids per a molta gent.

Quan a les portes del s. XXI es convoquen unes jornades sota l’epígraf “Fem viable el patrimoni”, és que aquest no és viable; si més no, que la seva viabilitat és un problema o es troba en qüestió. Però aquesta frase per si sola ens pot fer reflexionar molt. Quan parlem de viabilitat… ens referim a viabilitat econòmica? I què vol dir viabilitat econòmica? Que el patrimoni ha d’autofinançar-se? Que l’administració, com està fent amb altres serveis públics (sanitat, educació), ha decidit cedir la responsabilitat del manteniment del patrimoni al món privat? O, quan parlem de viabilitat, ens referim a ella amb criteris d’”utilitat”? Viable és un adjectiu que s’aplica a quelcom que té probabilitats de prosperar, de ser dut a la pràctica . Així, el tema de la viabilitat econòmica és una cosa que, personalment, se m’escapa, tot i que, és cert que hi ha determinats projectes de masses que poden contribuir a la sostenibilitat econòmica d’elements patrimonials. Tot i així, em costa de veure (i ja m’agradaria) el patrimoni de Catalunya autofinançant-se, igual que la sanitat i l’educació públiques, igual que tot allò que situem sota l’epígraf de “cultura” si ho enfoquem des d’un àmbit públic, és a dir, de servei al conjunt de la societat i no tan sols a uns objectius empresarials que sempre s’orientaran ?exclusivament- cap al benefici econòmic (és a dir, no autofinançament, sinó superàvit).

El patrimoni cultural, un bé que pertany al conjunt de la societat, la qual paga uns impostos a l’administració pública ?entre altres coses- per tal que mantingui aquest patrimoni col·lectiu, doncs, ha d’estar al servei i a l’abast d’aquesta societat. El que passa és que pot arribar un moment en què una part o tota aquesta societat pensi que destinar diners al manteniment i posada en valor del patrimoni no val la pena; que hi ha altres formes més “productives” d’invertir els recursos de les pobres arques públiques, especialment després de la caiguda del mur de Berlín en que sembla que, de sobte, els estats de l’Europa Occidental hagin d’anar a la bancarrota per mantenir uns serveis públics de qualitat. Igual que l’estat del benestar, el patrimoni manifesta aquí el seu vessant polític: si no dóna diners, què justifica les inversions? I és aquí també on apareix la qüestió dels valors. Pot haver-hi mercat d’art, però l’art no és mercat. Pot haver-hi empreses que funcionin a l’entorn del món del patrimoni cultural, sens dubte, però ha de ser el mercat qui reguli l’interès del patrimoni i la prioritat en les inversions que s’hi fan?

Hi ha un aspecte fonamental en tot això, que és el paper de la societat civil. Si no arribem al punt de renunciar al patrimoni cultural com a bé públic és per tradició i perquè bona part dels ciutadans i ciutadanes considerem important que l’administració pública hi inverteixi. Per tant, això ha de revertir d’alguna manera en la comunitat. En aquests moments de pensament únic, si ho mirem fredament, podria semblar una frivolitat pensar que és l’administració pública qui ha d’assumir aquesta responsabilitat. De fet, els professionals sabem bé què passaria si no hi haguessin lleis que el protegissin, encara que tot i així molts cops tenim problemes per justificar determinades intervencions i ens hem de plegar davant dels omnipotents poders econòmics. Igual passa amb el patrimoni natural, moltes vegades frivolitzat al màxim de tal manera que sembla que la natura comenci allí on hi ha arbres.

I ara tornem al tema dels valors. A vegades em sembla que confonem determinades coses. En aquest món de “mercatocràcia” ens esforcem per fer l’impossible: integrar ?hi el patrimoni. En realitat, crec que cap on hauríem de treballar és en la difusió de valors, perquè només una societat socialment justa, solidària, tolerant, culta… assumirà el patrimoni com el que és: un testimoni que ens explica alguna cosa sobre nosaltres mateixos com a comunitat i que ens ajuda a reflexionar sobre la realitat. Això passa pel repte d’implicar la societat civil, un aspecte que ha quedat mig despenjat, a cavall entre els afeccionats decimonònics i petits intents d’integrar el voluntariat dins d’una perspectiva moderna. Tot i així, valdria la pena reflexionar també sobre quin paper ha de jugar la societat civil en aquest terreny, un aspecte més ben resolt a altres països, com el Regne Unit. Implicar el voluntariat és, potser, una de les millors tasques de difusió i defensa del patrimoni que es poden fer, ja que en implicar-s’hi la pròpia societat sempre el farà més seu que si queda relegat a una élit de professionals i polítics. D’altra banda, qui hauria de sentar les bases per fer arribar el patrimoni a les persones hauria de ser l’administració pública basant-se, evidentment, en professionals. Perquè no podem pretendre que la gent vegi com interessant allò que se li presenta cutre o que ni tan sols se li presenta. O que li sembli interessant allò que ni tan sols coneix. Això vol dir fer-hi inversions de diners considerables, i si actualment fessim un mapa sobre les inversions en patrimoni que fan les diverses administracions catalanes, de major a menor importància, en sortiria una persona amb el cap petit i els peus ben grossos, just a l’inrevés de la macrocefàlia que presenta Catalunya a nivell territorial. No deixa de ser bastant curiós.

És clar que aquest és un peix que es mossega la cua: només amb una aposta política seriosa i bones inversions es pot presentar una oferta atractiva, fer arribar més i millor el patrimoni a les persones i, per extensió, despertar el seu interès. Si no es dóna això, francament, qui es tancaria un matí d’estiu en una sala plena de peces velles amuntegades? Una altra obvietat, naturalment, però hauria de de ser la base de tot plantejament de viabilitat. I amb franquesa, la famosa cantarella del “no hi ha diners” ja fa riure una mica quan ens intenten vendre una Catalunya pròspera i una Espanya que “va bien”; dir que aquí no hi ha diners, en l’occident ric, blanc i cristià, és el mateix que dir que ja podem anar renunciant a les inversions en patrimoni de més del 80% de la humanitat.

Només una societat sensibilitzada preferiria, per exemple, que s’acabés d’una vegada la restauració de Sant Pere de Rodes abans que es fes el túnel d’Horta, i que s’invertís en millorar els museus locals abans que promoure una desfilada militar a Barcelona. És clar que algú pensarà que això és utòpic. Si es donés el cas, li recomanaria que es mirés al mirall i es preguntés pel sentit de la vida, i espero que no es queixi quan hagi d’optar entre esperar sis mesos per operar-se del cor en un hospital públic o bé pagar una fortuna per fer-ho en un de privat en menys temps. I que ningú s’estiri dels cabells si, en aquesta dinàmica, s’acaba fent un programa tipus “Gran hermano” sobre l’interior d’un museu. Sens dubte seria viable, però alhora bastant patètic.

Durant els anys 2000 i 2001 vaig col.laborar amb el Diari de Cerdanyola, a través d’una secció anomenada “L’orlandada” (anterior a les maragallades, consti). El títol de la secció el va batejar el director del Diari. Aquí poso una mostra de les que més m’agraden.

——————————————————————

DESCONNECTEM!
El Diari de Cerdanyola, novembre de 2000

Desconnectar/connectar són mots que estan de moda. Ens connectem a la xarxa, coinexem algú amb qui tenim “molt bona connexió”, ens anem de vacances amb la finalitat de “desconnectar”… Ara som a les portes de l’estiu, una estació que tot ho trastoca: desapareix la roba, ens inflem de begudes fresques, cerquem desesperadament un ventilador… i ens anem de vacances. Les d’estiu són les vacances per excel.lència, de fet el nom d’agost és gairebé un sinònim de vacances. Qui es quedaria a Cerdanyola en ple agost? Si queden quatre gats, gairebé tot està tancat i fa una calda insuportable! La majoria marxarem de vacances, canviarem de marc durant una temporada: cercarem la platja que aquí no tenim, explorarem altres cultures, compartirem estones amb la parella i els amics, visitarem la família al país veí… en definitiva, desconnectarem. Per uns dies ens farem la il.lusió de que hi ha altres maneres de viure, més relaxades, aprofitarem per fer allò que en la nostra quotidianitat ens resulta impossible, fins i tot lligarem més i millor. L’agost ens permet tocar una mica el paradís perdut, perquè si fessim de la nostra vida real un món més agradable, si apreciessim més la natura que tenim a l’abast i que tolerem que ens la destrossin amb autopistes i túnels, si valoressim el patrimoni cultural de la nostra ciutat,… segurament no necessitaríem desconnectar; no hi hauria res de què desconectar perquè la nostra vida seria més rica i simplement marxaríem de vacances.

——————————————————————

PUJA LA BENZINA…
El Diari de Cerdanyola, setembre de 2000

I tothom acollonit. No entenc per què, exactament, quan després de l’experiència de la crisi del petroli de 1973 els ciutadans no hem exigit una alternativa al motor d’explosió, ni cap govern s’ha molestat en escoltar els “quatre ecologistes pollosos” que fa anys demanen un canvi radical en l’ús de les energies. No ho entenc, si entre tots hem fet del vehicle privat una raó de vida, que l’agafem fins i tot per anar al vàter, per contes d’exigir millor transport públic. Quan hem estat encantats que la Generalitat ens faci més i més carreteres perquè la gent de la capital pugui anar a esquiar sense fer cues. Si encara no ens hem adonat que el progrés no es mesura pel nombre de cotxes per habitant, sinó per la capacitat de produir i consumir de manera racional (això si que seria revolucionari). No ho entenc, no, quan la gran proesa ecològica nostra de cada dia es basa, com a molt, a acostar-se a un contenidor de paper o de vidre i, mínimament, separar els residus. Tenim un sistema econòmic que fomenta la desigualtat, i hem desistit de transformar-lo vençuts per la comoditat del consum (fins i tot a costa de perdre antics guanys socials). El petroli és en mans de quatre, i no ens preocupa fins que no apugen la benzina. I la culpa… és del govern! Per a mi, francament, que l’apugin (després ja parlarem d’on van aquests diners). Potser serà l’única manera que comprendrem com funciona la gestió dels recursos naturals i que el cotxe és un luxe car i perniciós. Per cert… l’aigua i l’electricitat ja s’han privatitzat. Estem tan malalts que, fins i tot, ens sembla normal.

——————————————————————

RELATIVITZANT…
El Diari de Cerdanyola, novembre de 2000

A vegades ho fem tot tan relatiu que al final les coses perden sentit. Pensava això l’altre dia veient unes fotografies antigues de Cerdanyola. En elles s’hi veia una imatge inèdita: la fam de la posguerra en les cares d’uns infants camuflada per un entrepà franquista. Pensava que oblidem massa depressa. Oblidem cares i noms, o bé els relativitzem. “És el passat” i cas tancat.

Arribem a relativitzar tant que fins i tot un alcalde socialista de Barcelona va lloar la figura de l’exalcalde franquista Porcioles quan aquest va morir. Home… entre poc i massa, no? Encara podem passejar per Barcelona i espantar-nos amb la ciutat que aquell home ens va deixar, un prohom del règim feixista que ara resulta ser un demòcrata de tota la vida. Més relativa encara encara la figura d’en Juan Antonio Samaranch, actual president del COI. Un altre col·laboracionista que va ocupar càrrecs de responsabilitat al règim franquista, durant el qual va fer sucosos negocis (mireu la Ciutat Meridiana, per exemple), i no passa res. Em pregunto què passaria si el president del COI fos un exnazi… Europa es quedaria tan tranquil·la?

Un cas que semblava de manual. Fins i tot els no tan grans recordem les imatges bestials que ens arribaven de Xile als anys de la dictadura de Pinochet. Però ara resulta que… tot és relatiu! I aquest senyor campa (amb relativa tranquil.litat això si) pel seu país. Fins i tot el president de l’Estat Espanyol i la seva camarilla semblaven posar pegues a la seva extradició… els mateixos que s’estiren els cabells davant els atemptats d’ETA, els mateixos que remenen la merda ben remenada d’Euskal Herria, els mateixos que s’abracen a Arafat (que no era un terrorista???) i li diuen que seran els primers en reconèixer l’Estat Palestí. Algú ho entén?

I la senyora Tatcher, tan demòcrata ella que fins i tot va ser repetidament escollida democraticament com a primer ministre d’un estat molt democràtic. La “Dama de Ferro” que deixava morir presos de l’IRA en vaga de fam abans de reconèixer el seu estatus de presos polítics, que es va passar pel forro tots els miners de Gran Bretanya i els va plantar cara suportant més d’un any de vagues. Tan demòcrata ella, que defensava Pinochet, que resultarà ser tan demòcrata com ella.

I és tot tant, tant, però tant relatiu, que al final ja no sabem què vol dir ser demòcrata, ni ser d’esquerres, ni ser tolerant… i és que relativitzant es va a Roma.

——————————————————————

LA MERDA COM A SIGNE D’IDENTITAT?
El Diari de Cerdanyola, novembre de 2000

Em preocupa tornar de vacances, bàsicament perque implica retrobar allò que no tinc ganes de veure i les actituds que em molesten. Sobretot després de les vacances, perquè vens d’un altre indret culturalment molt diferent i notes el contrast amb tota la seva força. Tornar a un lloc on conviure amb la porqueria és normal, i encara has de sentir bajanades racistes com que “els moros són uns porcs”. On la gent és incapaç d’utilitzar altres mitjans per posar un anunci que no sigui una façana del carrer. On les flors no poden donar color a la ciutat, perquè algun ciutadà o ciutadana més “espavilat” que els altres ha arribat abans i se les ha endut a casa. On la gent es cansa d’arreglar les façanes, víctimes constants de pintades idiotes i papers enganxats i, els carrers, fan pena. On a la societat civil no se li acut altra proposta millor que tapar el riu que travessa la vila… per què renunciar a un riu si no ho han fet Londres, Dublin, Paris… i tantes altres, per no dir Amsterdam als seus canals? On es llencen els papers al terra perquè “el carrer és de tots”, per contes d’utilitzar el mateix criteri per mantenir-los nets. On algun element motoritzat no troba altre canal per mostrar la seva virilitat que fent soroll, i quant més millor. On el criteri “a casa meva faig el que vull” justifica els més diversos atemptats contra el bon gust, perdent de vista aquella màxima que diu que “fent la casa fem el poble”. On, malgrat haver-hi un servei municipal gratuït de recollida de mobles i trastos vells, algunes persones prefereixen mantenir la tradició d’abocar-los en llocs no autoritzats o, per què no, al mateix riu. On passejar pren una dimensió kafkiana i es converteix en una ginkama d’esquivar caques de gos. En definitiva, un lloc on ha arrelat la propietat privada mal entesa i on el respecte a la comunitat i l’estimació pel lloc on es viu s’han perdut de vista. Tot plegat, ens fa sentir perplexes a tots i totes els que un dia vam creure que l’invent del sabó i l’arribada de l’aigua corrent als habitatges faria de les ciutats uns llocs més habitables. Eppur… si muove!

——————————————————————

AMB FRANCO VIVÍEM MILLOR Y LA TERRA ÉS PLANA
El Diari de Cerdanyola, núm. 20, desembre de 2000

Podria semblar un acudit si algú ens intentés convèncer de que la Terra és plana. Però podria passar perfectament. No sé si recordeu unes imatges dignes d’emetre’s en un capítol de Mr. Bean, on es veia l’expresident dels EUA, Ronald Reagan, dient en una roda de premsa que la teoria de l’evolució era mentida, que l’home (i la dona, s’entén) l’havia creat Déu. És a dir, que un senyor amb poder per apretar un botó i destruir el planeta, no havia trobat altra manera de conjugar ciència i religió que negant la primera. Les nostres creences religioses són actes de fè i, per tant, no necessiten ésser demostrats ni justificats. Però el cas és que diariament es fan actes de fè que no tenen res a veure amb la religió. Per exemple, fa uns dies un company em deia que el català és una llengua que ha “sortit” en els darrers anys, i quan li vaig respondre que el català és tan antic com el castellà, etc. etc. i que hi havia documents molt antics escrits en aquesta llengua, em va preguntar: “¿Pero tu los has visto?”. Si, però què més dona? Ell segueix pensant igual i jo dec ser un mentider.

I és que diariament ens nutrim d’informació a través d’uns mitjancers, anomenats media (precisament ara en teniu un a les mans), que són claus en la formació d’opinió. Per tenir criteri, cal primer està informat, i ben informat, i saber discriminar, amb consciència de que no fem actes de fè. L’opinió és una cosa tan important com per decidir els governants d’un país, per exemple. Quan sento frases com “els immigrants ens prenen la feina”, el primer que penso és que aquesta persona està fent un acte de fè, perquè està mal informada, i situa l’opinió en un pla que no té res a veure amb l’economia. Però si els empresaris estan important mà d’obra! Igual em passa amb frases com “con Franco se vivia mejor”, “el castellano peligra en Cataluña”, “el túnel d’Horta no afectarà Collserola”, “el problema d’ETA s’acabaria amb la pena mort” o “Cerdanyola no té història”. Quan sento això, experimento el mateix que si em diguessin que la Terra és plana.

Si no garantim l’accés a una informació de qualitat el que fem és fomentar els actes de fè; substituïm el que avalen estudis tècnics i treballs de recerca per converses de bar i per allò que la gent prefereix creure encara que sigui la bestiesa més gran del món. I és això el que fa que una persona que no sap per on cau Polònia, que “zyklon B” li sona a nom refresc i que “solució final” li recorda una cançó de moda, pugui afirmar amb tranquil.litat i convenciment absolut que els nazis no van practicar cap mena d’extermini. Amb quin criteri exercirà el seu dret a vot? Potser valdria la pena que algú es plantegés seriosament la possibilitat que les escoles ensenyessin a llegir… la informació. Personalment em fa una mica de por imaginar on pot arribar una societat mal informada. Fins i tot a estar convençuda de que la Terra és plana. I d’aquí a votar un feixista hi ha un pas.

——————————————————————

GENT NORMAL
El Diari de Cerdanyola, núm. 22, febrer de 2001

Gent normal que treballa o no. Que no viu a Cerdanyola sinó a 20 minuts de Barcelona. Gent normal de pisos “alt standing” o cases adossades. Gent normal de Cerdanyola de tota la vida. Hi ha de tot, entre la gent normal.

La gent normal rep el Riu Sec, cada més, puntual a la bústia i, directament el llença a la paperera, per això la gent normal no té ni idea del que passa a Cerdanyola. Perquè la gent normal compra diaris esportius que reflecteixen millor la realitat del món, o bé altres diaris -si en compra algun- en altres idiomes més universals. O no. A la gent normal no li interessa l’activitat cultural que es fa a Cerdanyola, perquè està molt ocupada seguint el futbol o quina és la darrera nòvia del futur Felipe VI. La gent normal ben poca cosa sap de Cerdanyola, ni falta que li fa. La gent normal té altres problemes més importants; té uns fills que van pelats i que no controlen, perquè fa temps que la gent normal ha renunciat a l’educació i, fins i tot, a l’autoritat.

La gent normal procura no pagar impostos i, per queixar-se, ja té l’Ajuntament, que sempre té la culpa de tot (fins i tot de la crisi de les vaques boges). La gent normal no està per punyetes, té moltes factures que pagar i moltes coses per comprar. Només demana poder anar en cotxe a tot arreu i aparcar davant la porta; sobre la vorera, si cal. La gent normal pensa que les coses són com són i que no es poden canviar, perquè “ells” sempre faran el que vulguin i no paga la pena rebel·lar-s’hi. La gent normal a vegades vota, a vegades no, perquè -creu- no li reporta res i que tot seguirà igual. Pensa que si al tercer món passen gana és el seu problema i que no en tenen la culpa. Per això a la gent normal no li importa comprar productes fabricats amb mans esclaves si són més barats, perquè té un apartament a la platja i ha de pagar la hipoteca cada mes. Per a la gent normal el respecte al medi ambient es basa en anar en cotxe a la muntanya, perquè a la gent normal li agrada molt la natura, per això demana carreteres i túnels d’Horta.

Però és que la gent normal està tan tancada en ella mateixa i un radi de 5 m al seu voltant, que viu de la immediatesa i s’alimenta de missatges fàcils. Perquè la gent normal ja fa temps que ha renunciat a pensar i bàsicament li preocupa consumir. La gent normal “a casa seva fa el que vol”. I així ens va, gràcies, sobretot, a l’aportació a la humanitat de la gent normal de l’occident blanc i cristià. Que Déu ens guardi de la gent normal!

——————————————————————

NOBLESA OBLIGA
El Diari de Cerdanyola, núm. 23, març de 2001

La gent que em coneix sap ben bé fins a quin punt sanament malaltís arriba la meva passió per Irlanda i la cultura irlandesa. Doncs bé, passió per passió, mai no he amagat el meu interès per Cerdanyola, la ciutat on un dia el destí m’hi va fer caure. Podria resultar grotesc intentar conjugar uns interessos tan diferents geogràfica i culturalment, fins el nivell de trobar-hi punts en comú. Doncs bé, hi són, i és aquí on radica el centre d’interès d’aquesta orlandada.

Tothom coneix (espero!) el castell de Sant Marçal, però menys persones podrien dir-nos alguna cosa més enllà de la seva existència. I no entraré en aspectes històrics, que repetidament han aparegut en publicacions d’història local. Aquí vaig en una altra direcció.Una de les característiques del castell, ha estat el canvi de nom de la família propietària, a causa de la transmissió patrimonial per via materna. Així, de Plegamans a Marimon, de Marimon a Arróspide i d’Arróspide a Trenor, sense deixar de pertànyer a la mateixa línia dinàstica. Bé, el cas és que els Trenor provenen d’Irlanda. Thomas Trenor va néixer a Dublín a la darreria del s. XVIII, i va arribar a Espanya com a oficial de l’exèrcit britànic que lluitava contra les tropes napoleòniques durant la guerra del francès. Acabada la guerra, es va establir al País Valencià, iniciant una carrera de comerciant molt profitosa, en fer-se amb la propietat de la Reial Fàbrica de Sedes de Vinalesa i amb la creació de l’empresa Trenor i Cia., fins a la seva mort el 1859. La riquesa dels Trenor els va convertir en una de les famílies més importants de la burgesia valenciana, i aquesta situació preeminent va afavorir que tendissin a emparentar amb la noblesa. Així, un nét de Thomas, Vicens Trenor i Palavicino, va casar-se a final s.XIX amb M. del Carme de Arròspide, marquesa de Cerdanyola. Aquest va ser el primer Trenor vinculat a la nostra ciutat, i l’actual carrer de Lluís Companys va dur el seu nom fins a l’arribada de la democràcia (amb un parèntesi durant la II República). El 1911, ell i la seva muller van ser nomenats per l’Ajuntament fills adopitus de Cerdanyola i van fer diverses aportacions econòmiques per a la construcció de la nova església parroquial i les primeres escoles públiques. Josep M. Trenor de Arróspide, fill de Vicens i M. del Carme i heureu del marquesat de Cerdanyola, va morir ara fa pocs mesos a la ciutat de València, on han residit els Trenor des de principi s. XIX.

De fet, Trenor és un cognom irlandès molt antic (prové del clan MacTréinfir) que en la seva traducció a l’anglès va patir diverses variacions de grafia, com Treanor, Trainor o Traynor. L’única referència als Trenor en la simbologia local és el lema “Facta, non verba” que l’alcalde Francesc Codoñés va fer incloure a l’escut de Cerdanyola als anys 20 i que sembla relativament modern. Em pregunto si es podria incloure Sant Patrici en el calendari de festes locals i fer honor als nostres vincles amb Irlanda. Potser -per raons obvies- deixarem de parlar de la Cerdanyola del vi, però sempre ens quedaria la Cerdanyola de la Guinness o del pure pot still . Feliç 17 de març!

——————————————————————

QÜESTIÓ DE MEMÒRIA
El Diari de Cerdanyola, núm. 24, abril de 2001

A vegades penso que maltractem tant algunes paraules que, de tant sentir-les, perden sentit. Si més no, acabem banalitzant-les i no en copsem el sentit últim. Em passa, per exemple, amb el mot “memòria”. Parlem de la mala memòria, de la memòria històrica, de la memòria col·lectiva, de la memòria de l’ordinador… ufff!!!

Pensava en això un dia que mirava fotografies antigues de Cerdanyola, perquè darrerament ens han bombardejat amb fotografies antigues, de no tenir-ne cap hem passat a no saber on posar-les. Apareixen al Tot Cerdanyola, al Diari, en llibres que han proliferat, en unes postals i un àlbum de cromos que va fer l’àrea de Comerç de l’Ajuntament… fins a la sopa! Però, en aquest empatx de tanta foto romàntica, a vegades crec captar una dimensió especial. Generalment, la gent de Cerdanyola hi reconeix, amb nostàlgia, indrets desapareguts i els nouvinguts no donen crèdit al fet que allò que veuen algun dia -no massa llunyà- havia estat Cerdanyola. Però hi ha alguna cosa més enllà de tot això, i és aquí on vull incidir en la qüestió de la memòria.

Jo sóc de Barcelona, ho confesso (ningú no és perfecte, com sempre diu el company Albert Sabadell). No tinc massa referents personals d’aquella Cerdanyola de fa trenta anys, especialment perquè jo llavors era un marrec que estiuejava a Montflorit, des de la nostra vivència, un “poble” apart de Cerdanyola envoltat per Collserola. Però amb Barcelona em passa una cosa semblant; els canvis tan brutals que està patint en els darrers anys fan que, a vegades, no la reconegui. Sento que m’estan fent “una altra Barcelona” diferent a la què jo vaig viure, i no sóc tan gran!. A vegades no identifico els racons d’on explicaria mil anècdotes, el carrer on passejava amb una noia de la que estava molt penjat, o la cantonada on la meva mare i jo ens vam assabentar que Franco havia mort. A vegades, vaja, tinc la sensació que m’estan esborrant la memòria, els referents de la meva vida. Per tant, quan veig les imatges antigues d’aquella Cerdanyola amb pic-nic a les Fontetes, excursions a la font d’Adam i Eva, banys a Las Vegas, vinyes al Banús i carrers sense asfaltar, em sento molt a prop d’aquells que, avui, deuen sentir-se mig perduts entre cotxes sobre la vorera, blocs prefabricats, i garrulos pelats amb la ràdio a tope que parlen una sola llengua i malament. Fa anys, em preguntava com la gent havia tolerat que li robessin d’aquesta manera el seu paisatge i en tan poc temps. Avui, malauradament, ho entenc perfectament. I em planyo en veure que poc han canviat les coses que realment havien de canviar. Allà cadascú amb la seva responsabilitat.

——————————————————————

EL MÉS DIFÍCIL
El Diari de Cerdanyola, núm. 25, maig de 2001

El més fàcil és tancar-se entre quatre parets, perquè veure el món, tot sencer, ric en tonalitats, llengües, climes, cultures i maneres de viure ens obligaria a pensar. El més fàcil és fotre fora els immigrants, que “ens prenen el que és nostre”, sense que ens plantegem per què i com tenim el que tenim i ells no tenen res. El més fàcil és fer-se fort en la pròpia misèria cerebral i castigar durament, mostrant sempre qui mana, als que no pensen igual, fins i tot en nom del que es diu defensar, fins i tot en nom de la llibertat, emparats en els vots de la comoditat que els justifiquen i sustenten. El més fàcil és deixar-se endur per baixos instints, deixar-se corrompre, per diners, per poder, perquè si… i després criticar els qui fan el mateix. No és més demòcrata qui més crida contra ETA, només fa més soroll.

Ja deia un filòsof de la Grècia clàssica que l’home és com un ruc amb dues alforges: una la du al davant, carregada amb els defectes dels altres, i l’altra la du al darrera, carregada amb els propis defectes; per això veiem sempre només els defectes dels altres i mai els nostres.

El més difícil… el més dificil és sempre esforçar-se en acceptar la difèrencia i integrar-la en la nostra vida. La diferència de criteri, la diferència cultural, la diferència religiosa, la diferència política, la diferència sexual… perquè la diversitat és un reflexe del món (afortunadament, la Coca-Cola encara no ha arribat a tot arreu). El més difícil és esforçar-se en dur a la pràctica allò que se suposa que es defensa. El més difcil, ara i abans, és ser demòcrata, i acceptar que la societat respiri democràcia de dalt a baix. I no és més demòcrata qui té un càrrec polític ni qui jura més vegades la Constitució. I tots aquells que viuen de la democràcia però que l’han convertit en el que és, hauran de veure okupes, nazis, bombes terroristes i gent sense sostre a dojo, perquè són els seus fills polítics, els fills d’una societat inflexible davant del capital, que posa una línia molt clara entre els que tenen i els que no tindran mai res. I els diran “radicals”, quan, avui, el més radical és ser demòcrata, és apostar pel diàleg i el respecte a la vida, és ser capaç de no creure’s superior a ningú per tenir un zero més en un sou de merda. Ser demòcrata és prendre partit per la justícia sense cognoms, igual per a totohom, aquí i a Belfast, a Washington i a Sudàfrica. Ser demòcrata no és només estar dins de la llei, Si la democràcia fos persona, ja hauria presentat una denúncia per maltractaments. Qui no ho veu és cec, i qui no ho vol veure és un irresponsable. Els fruits del que estem sembrant, els recollirem tots, i la culpa, com sempre, la tindran els més febles.

——————————————————————

VÍCTIMES I BOTXINS. HISTÒRIES DE LA GLOBALITZACIÓ
El Diari de Cerdanyola, núm. 28, setembre de 2001

El matrimoni X va comprar un pis fa sis anys. Els va costar 13 milions. Ara en val 22 i consideren que han fet una bona inversió i un gran negoci. El posen en venda i aviat troben comprador. Creuen que és un privilegi haver adquirit una caseta unifamiliar per 40 milions que els permetrà millorar la qualitat de vida. No pensen, però, que han de demanar una hipoteca de 15 milions (en tenien 3 estalviats), la qual cosa implica invertir tot els estalvis i dedicar un dels dos sous a pagar, només, la maleïda hipoteca durant -almenys- 20 anys. Alhora, el seu fill, que té 29 anys, està buscant el primer habitatge, però té un sou de 100.000 ptes. que guanya treballant per una multinacional de productes alimentaris on compren els seus pares (la mateixa que va provocar el tancament de diversos petits negocis familiars del barri, per no poder competir amb els preus). El seu sou no només no ha augmentat en els darrers sis anys, sinó que ni tan sols té feina fixa. Amb aquesta inestabilitat laboral, li resulta impossible accedir a un primer habitatge, també perquè la seva parella es troba en una situació pitjor. Resulta que els pares d’ella (matrimoni Y) han invertit els estalvis en una multinacional petrolera que els prometía unes rendes superiors a les que els donava la caixa d’estalvis. Aquesta multinacional, va absorvir un seguit de petites empreses, entre elles la propietària de la benzinera on treballava la filla del matrimoni Y. La multinacional ha fet regulació de personal, perquè han vist que era més rendible obrir benzineres a un país del tercer món on la mà d’obra és més barata perquè treballa en condicions esclaves. Així que, entre d’altres persones, l’han acomiadat i ara és a l’atur. Amb l’agravant que no havia treballat el temps suficient per gaudir d’una prestació econòmica. D’altra banda, el matrimoni Y havia adoptat un infant oriental a través d’una ONG, el mateix que treballa 12 hores al dia sense contracte fabricant sabatilles esportives per una altra multinacional; casualment, la mateixa marca de sabatilles que compren per als seus fills els matrimonis X i Y.

Aquest retrat, inventat però gens fantasiós, genera un seguit de preguntes. On és el negoci que et donin tants diners pel teu habitatge si tots han pujat de preu de manera similar? Més encara si aquesta pujada de preu és desproporcionada amb el que augmenten els salaris i t’obliga a veure com el teu propi fill/a no pot accedir a un habitatge. Qui és, doncs, el beneficiari d’això? Comprar en grans superfícies representa un estalvi? Si resulta que el poc que estalvies en la compra és a costa de pagar un sou fastigós al teu propi fill/a (o veí). On és el negoci invertint en grans multinacionals que garanteixen beneficis ràpids però a costa del benestar de les persones? I, és clar, cap de les tres parelles van anar a manifestar-se el dia que els sindicats protestaven pel retall de les prestacions d’atur, fins i tot havien votat al partit que les va decidir. Perquè, de fet, a ells la política no els interessa.

Sempre hi ha qui juga amb el petit especulador que -sembla- gairebé tothom porta dins. I això ens fa, alhora, víctimes i botxins.

——————————————————————

EL NEGOCI DE LA POR
El Diari de Cerdanyola, núm. 29, octubre de 2001

Estic cansat de veure cada dia el mateix a la TV i a la premsa, però, per sobre de tot, em fa por. No val la pena insistir en la condemna dels fets de Nova York de l’11 de setembre… no val la pena perquè és d’una obvietat espatarrant. És de tot el procés desencadenat des de llavors que tinc un conjunt de sensacions barreja d’indignació, perplexitat i lucidesa. Veig a tothom abocat a la guerra, estats defensant el dret de venjança i gent recolzant la violència d’estat. És per tenir por, no? Han hagut d’atacar als USA perquè tothom estigui contra el terrorisme? I ara… la gran creuada, amb la gent resant i demanant venjança, que m’acollonen tant com els integristes islàmics. En mans de qui estic? El germà americà, gran aparador del terrorisme internacional, es llença a la gran creuada contra el terrorisme internacional (el dels altres, és clar), amb el suport de tots els demòcrates (acollonits també?) i no demòcrates. Perquè fa riure una guerra contra el terror promoguda pels mateixos que van crear Saddam Hussein a Irak, Somoza a Nicaragua, Pinochet a Xile, Batista a Cuba… i tants d’altres, els mateixos de Vietnam (algú ho recorda?) i d’Hiroshima i Nagasaki. Cada cop que els USA volen tapar un forat creen un monstre nou. Però el meu rictus augmenta quan veig el suport generós d’estats gens sospitosos de respecte als drets humans com Xina, Israel, Pakistan o Rússia, per no esmentar els mateixos USA on encara es manté la pena de mort i que es nega a pagar el deute que té amb l’ONU mentre el Tribunal Penal Internacional pugui jutjar un ciutadà seu. Francament… que algú m’expliqui el sentit del mot terrorista!

I la pau… a qui li interessa? Quina lliçó! Algú es preguntava com comença una guerra? (Perquè el final és del tot previsible). I així, mentre es generen més Rambo-notícies cada dia per al nostre gaudi morbós, el 80% de la humanitat segueix cedint la seva salut, la seva llibertat i la seva vida als índexs borsaris d’occident on s’enriqueixen els que ens volen defensar, sense que això hagi generat cap reacció internacional. Això si, a l’ONU ballen la Macarena mentre alguns esperem delreosos la intervenció en català d’Andorra.

I el més important, si el president dels USA pot decidir sobre la meva vida, exigeixo el dret de poder votar en les eleccions americanes.

Al 1998 vaig ser a Derry (Irlanda del Nord) per primer cop. A l’entrada del barri -modest i catòlic, com pertoca- del Bogside, una pintada anunciava que estava entrant al Derry Lliure (lliure de l’ocupació britànica, s’entén).

El contrast amb el centre, l’antiga ciutat emmurallada, era colpidor.

Derry té un espai per a la llibertat emmig de símbols que ens recorden la repressió, els troubles, el Bloody Sunday, la desigualtat, la injustícia… el Londonderry dels vencedors, en definitiva.

Darrerament he trobat aquesta web fantàstica, dels catalans que viuen a Dublín. Us recomano una visita. És molt interactiva i, si us interessa Irlanda, podreu contactar amb gent que comprteix aquesta afició.

Algunes que m’agraden força:

“Life springs from death and from the graves of patriot men and women spring living nations. . . . They think that they have pacified Ireland. They think that they have purchased half of us and intimidated the other half. They think that they have foreseen everything, think they have provided against everything; but the fools, the fools, the fools, they have left us our Fenian dead, and while Ireland holds these graves Ireland unfree shall never be at peace”. - Patrick Henry Pearse

“The currents of revolutionary thought in Ireland, the socialist and the nationalist, are not antagonistic, but complimentary.” - James Connolly

Aquí penajré alguns enllaços de cinema irlandès o sobre Irlanda, per allò de no oblidar-ho i tenir una llista de pel.lícules que aniré ampliant progressivament. Les esmento amb el títol original i la traducció que se li ha donat en català/castellà (si és que n’hi ha), que és com ens arriben aquí. Intentaré de fer un llistat temàtic (no sempre fàcil!).

Polítiques

The informer (El delator) - 1935
Hidden agenda (Agenda oculta) - 1990
In the name of the father (En el nom del pare/En el nombre del padre) - 1993
The boxer - 1997
The wind that shakes the barley (El viento que agita la cebada) - 2006 (des d’aquí podeu anar a la web oficial)

Comèdia

The quiet man (L’home tranquil/El hombre tranquilo) - 1952
The snapper (Café irlandés) - 1993
The van (La camioneta) - 1996
Waking Ned Devine (Despertando a Ned) - 1998
Intermission - 2003

Musicals

The Commitments - 1991

Històriques/Fets reals

Michael Collins - 1996
Some mother’s son (En el nombre del hijo) - 1996
The General (El General) - 1998
Angela’s ashes (Las cenizas de Ángela) - 1999
One man’s hero (Herois sense pàtria/ Héroes sin patria) - 1999
Bloody sunday - 2002
Evelyn - 2002
The Magdalene sisters (Las hermanas de la Magdalena) - 2002
Omagh - 2004

Drama

The dead (Dublinesos/Dublineses) - 1987
The field (El prado) - 1990
Dancing at Lughnasa (El ball d’agost/ El baile de agosto) - 1998
Song for a raggy boy (Los niños de San Judas) - 2003
Breakfast on Pluto (Desayuno en Plutón) - 2005

Fantasia/Aventures

Far and away (Un horizonte muy lejano) - 1992
The secret of Roan Inish (El misterio de la isla de las focas) - 1994
The devil’s own - 1997
The magical legend of the leprechauns (La leyenda mágica de los leprechauns) - 1999

Irlanda és un petit país de 3.5 milions d’habitants, 1 dels quals es troba a la capital: Dublín . Vaig ser-hi per primer cop al 1991 i després hi he tornat cada any des de 1996. La cosa enganxa…Des del primer moment em vaig sentir d’allò més bé entre els prats, les vaques, les ovelles i els pubs (of course!). Si no hi heu estat mai, us sorprendrà que en plena Europa de l’Euro i del pensament únic (que poc originals!) hi hagi un indret tan rural, harmònic i amb una gent oberta i hospitalària. Us recomano que hi aneu, llogueu un vehicle i us aneu aturant, quan us vingui de gust, a la multitud de Bed&Breakfast i albergs que hi trobareu. La visita als pubs es obligada, ja que és allí on podreu contactar millor amb la gent del país i escoltar la seva música . Els meus indrets preferits són les penínsules de Beara i Dingle , el Connemara , el comtat de Kerry, el Burren, el poblet de Kinsale , Glendalough i les illes Aran i Innishbofin. De totes maneres, les visites al comtat de Donegal i a les ciutats de Dublín, Belfast i Derry són imprescindibles.

Després de segles de sotmetiment a la corona britànica, el 1921 Irlanda va assolir la seva independència, a costa de deixar sis dels nou comtats de la província de l’Ulster en mans del Regne Unit. Aquell indret el coneixem, des de llavors, com Irlanda del Nord. El conflicte nacional irlandès és un tema apassionant i és un problema per resoldre que enfronta dues comunitats: els republicans (catòlics descendents dels habitants d’Irlanda) i els unionistes (bàsicament protestants descendents d’escocessos instal.lats a Irlanda); els primers reclamen la reunificació política de l’illa i els segons volen mantenir aquesta part de l’Ulster sota el domini britànic. Qui us digui que és un problema religiós, podeu estar segurs que no sap de què parla. Aneu-hi i jutgeu vosaltres mateixos/es. Ah! I expliqueu-m’ho!

Tot i que gairebé no vaig conèixer la dictadura franquista, vaig créixer amb una certa obssessió democràtica, influït per l’escola, els amics, la família i l’entorn sòciopolitic de la meva joventut. Actualment la política està molt desacreditada, i no m’estranya, però crec que mai no hem gaudit de tanta llibertat com ara i que la defensa de les institucions democràtiques és una tasca de tots i totes. Per salut democràtica, cal que els ciutadans i ciutadanes ens impliquem a través de partits o entitats en la millora i transformació del sistema.

Des de 1994 fins el 2005 vaig estar adherit a Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V) , perquè crec que és l’esquerra la que ens impulsa vers un món socialment just (si algús us diu que això de les dretes i les esquerres no té sentit, segur que és de dretes, no falla). Des de 1997 formo part de l’associació internacional Cairde Sinn Féin (Amics del Sinn Féin), que lluita per la reunificació política d’Irlanda.També em preocupa el futur nacional de Catalunya. Crec fermament en el dret primordial dels pobles a l’autodeterminació i aspiro a la independència d’Espanya. Tot i que sembla que ara això no està de moda i fins i tot sona malament segons on ho dius, en fi…

M’engresca el projecte d’una Europa unida, però penso que els/les catalans/nes hem d’accedir-hi com a poble amb uns drets nacionals (fins ara només reconeguts als estats) i no com una simple regió espanyola. L’altra pas serà fer d’Europa quelcom més que una simple unió econòmica. Ens deixaran???

El patrimoni (històric, artístic, arqueològic…) és la materialització de la història dels pobles i ens ha arribat, igual que el patrimoni natural, amb la responsabilitat de trasmetre’l a les generacions futures. A Catalunya la política de patrimoni és, en general, bastant patètica, tot i que hi ha algunes iniciatives molt interessants. Els museus són el lloc on es conserva i es mostra el patrimoni moble, però no per això hem de relegar el patrimoni a llocs tancats. El territori és també patrimoni, les trames urbanes, els idiomes, les festes, els monuments, l’arquitectura…

Quan anem a l’estranger o a una altra vila o ciutat sempre cerquem el casc antic, perquè és allí on es resumeix la personalitat pròpia d’una comunitat. Personalment, em preocupa molt el que està passant a l’àrea metropolitana de Barcelona, ja que la capital està creixent i engolint físicament els pobles del seu entorn. En la majoria d’aquestes poblacions el patrimoni ha estat molt perjudicat pel creixement urbanístic espectacular que pateixen des dels anys 60.

Per què renunciar a la nostra identitat? Lluitem, doncs, per conservar el patrimoni cultural i posar-lo a l’abast de tothom.

Em dic Orlando, un nom poc comú al meu país i que no té res a veure amb una famosa marca de tomàquet (una creu que arrossego des de petit). Orlando és un nom italià d’origen germànic ( ort: espasa, land: terra, país) i jo l’he heretat del meu pare que, per un estrany caprici de l’avi, es diu igual. A vegades no és fàcil tenir un nom com aquest, us ho asseguro. Però la polèmica sobre el meu nom va acabar el dia que la meva amiga Isabel, atesa la meva sana obssessió per Irlanda , em va rebatejar com Irlando .

Sóc un clar exemple del baby boom , ja que vaig néixer al 1963. L’esdeveniment va tenir lloc a la vila de Gràcia, que des de 1897 està annexionada a Barcelona , tot i que va ser un fet púrament accidental, ja que fins als 15 anys vaig viure al Clot. Des de llavors i fins als 27 vaig residir a Horta. A vegades penso que no és tan casual aquesta fixació pels pobles annexionats a Barcelona!

Des de ben petit em van començar a agradar les cultures de l’antiguitat, així que, després d’abandonar la idea de ser astronauta (l’arribada de l’home a la Lluna el 1969 em tenia obssessionat), als 12 anyets ja tenia ben clar que seria arqueòleg. I així ha estat. El 1987 em vaig llicenciar en història a la Universitat Autònoma de Barcelona. I bé… ja sóc grandet, però què hi farem… em nego a ser un senyor seriós i amb corbata!

El 1990 vaig abandonar la capital i me’n vaig anar a viure a Cerdanyola del Vallès. Fins el 2003 vaig treballar al Servei de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament com a museòleg, fins que aquell mateix any vaig agafar una excedència i vaig obrir el THE 1916 IRISH PUB. És la meva “petita Irlanda” a Catalunya i us recomeno que hi feu una visita.

Cerdanyola es troba a la comarca del Vallès Occidental i a 13 km de Barcelona. Avui passa dels 54.000 habitants, malgrat que als anys cinquanta no arribava als 7.000. Més d’un terç del territori forma part del Parc de Collserola i unes de les institucions més importants que hi podeu trobar són la Universitat Autònoma de Barcelona i el Parc Tecnològic del Vallès . Tot i que la vila ha crescut massa en un període molt curt de temps, aquest creixement no ha estat tan traumàtic com en altres indrets de l’àrea metropolitana de Barcelona. Cerdanyola és encara una ciutat tranquil.la i conserva paratges de gran bellesa i edificis d’interès. Visiteu-la!